No sents el vent brogir entre les branques gelades, esquerdant les fulles que van gosar desafiar aquest cruel hivern que ara les condemna a la seva estàtica tomba enfarinada?
Tanca els ulls i gira’t envers el sol. Suaument, sentiràs la freda carícia d’aquell Sol que un dia et va prometre l’eterna abraçada d’escalfor. Perquè et va mentir. Aquest fred que t’arrauleix entre les adormides flors n’és la prova irrefutable.
Un efímer núvol fuig de tu i desapareix, desfent-se, incontenible com tu, més enllà dels teus ulls. Potser acompanyat de les darreres notes que brollen dels teus llavis. Però tu no ho saps. Ni ho vols saber. Els teus ulls clucs et veten la visió d’una naturalesa massa bella on inútilment t’esforces en encaixar.
Saps? No ets normal, ningú no ho és. Aquesta qualitat, com la perfecció, és una paraula buida. Que promet i t’abandona. Simples definicions que romanen en pesats diccionaris tan sols molestats pel drap de la pols.
Tu mira dins teu, allò que t’escalfa el cor i et dona ales per volar fins la flor mes bonica del bosc, o escapar-te corrent cap al lloc més recòndit i amagat, és el teu tresor.
Serà inhòspit, serà sense sentit i boig. Si, pura bogeria. Però és la música la que et dona el batec.
I els somnis els que t’obren els ulls cada matí.
