Explicaré una història, de segur gens original, banal i típica. Però és sincera fins al més petit detall. O ho és des del petit punt de vista d’una tot just iniciada en l’immens món adult on ja els divertits diàlegs de les pel·lícules Disney prenen un significat completament diferent i decepcionant potser.
I per a fer-ho, no pot ésser d’una altre manera que la del català com a idioma vehicular. El de la meva infància, el del meu passat, origen, fibra arrelada en el mes interior dels meus pensaments, tan sovint tergiversats en idiomes a tota llum furànics a la meva naturalesa.
Ella era una nena preciosa. Nascuda amb uns dies de retràs el primer dia de juny. D’ulls grossos i d’un blau tornassolat. Ulls dels seus pares, cresqué despresa. Molt aviat caminà i cantà encara no havent pronunciat paraula sencera. Sempre fent escarafalls i expressant en idiomes inventats les mil il·lusions a una mare cansada del treball que l’escoltava amb paciència. Quanta paciència tingué aquella mare a la qual la petitona obria els ulls amb els ditets tot preguntant si dormia quan ella es rendia estirada al sofà. I quan patiria més endavant, en una injusta adolescència que la menyspreà.
La ben parlada, grega de nom i eloqüent en paraules, aprengué a dibuixar i les dites mes arrelades en la seva llengua de la bona flor de primavera que la cuidà en els seus primers anys, però no contenta amb això, adquirí velocitat expressiva, i no tan sols en la seva llengua monopoli d’infància, sinó també en aquella que aprengué un cop entrà en una estranya habitació on tothom parlava un idioma massa diferent, massa castellà.
La nena tingué ocasió de compartir somnis i jocs amb dues petitones que la seguiren, jugant potser a jocs més pensats per a l’altre gènere, no representat en la família mes que per la figura del seu pare, frustrat de no tenir a qui ensenyar a jugar a l’Scalextric o a anar en moto i llegir còmics de cavallet masculí. Sempre compartí ella, aquesta afinitat amb el seu pare, pilar de la seva posterior emancipació.
Però la seva mare arribava tan cansada de treballar que sovint s’enfadava. Atacava al seu pare en la seva presencia, i quan no hi era. La petitona cresqué i s’adonà de la injustícia. Defensà al seu pare ja en endavant, convertint-se en blanc dels nervis d’una mare cansada. I així començà la seva decadència en la relació. Poc a poc la nena anava creixent i perfeccionant el seu funcionament a base d’èxits, frustrada pels petits fracassos que no la duien a aconseguir aquell reconeixement que substituïa la manca d’estima ja repartit entre les seves germanetes.
I d’èxits es construí. Però els plors per 8 en matemàtiques per esbroncades de nervioses mares es barrejaren macabrament amb la tensió ambiental d’una relació parental tan alterada, per la qual ja havia deixat de plorar a les nits als tendres 7 anys assumint la separació, derivaren en la gran explosió. Ella va ser la pedra clau de l’arc, que en caure, va tirar a terra la catedral.
Una amistat amb una la pitjor part d’ella mateixa, metes autoimposades que mai ningú podria controlar, la manca de vertaderes amistats per la seva reclusió de sentiments, la busca d’una acceptació desgranada per un fútil comentari despectiu del seu cos que segurament no anava ni dirigit a ella, la feren conscient des del primer moment del terreny incert en el que s’endinsava, i en la seva certesa, s’hi llençà de cap.
El tortuós camí restrictiu iniciat el Nadal del darrer curs de secundària, es feu més abrupte un primer de maig, on per primer cop purgà els sentiments que tant l’envenenaven barrejats amb un darrer àpat restrictiu. I inicià així la caiguda lliure, en plena consciència i amb somriure de perversa suficiència. I no parà. Feu del fruit de la pomera i les galetes pobres en energia el seu aliment bàsic, i anà baixant el pes. Poc a poc, amb subtil i controlat estudi. Fins que els vestigis d’una purga foren descoberts per la mare tan autoconvençuda de la mentida fàcil de la perfecta família.
I en tot un estiu no es netejà voluntàriament, fent-li mal la suspicàcia materna, però tampoc menjà amb suficiència i encara baixà més de pes, en una davallada abocada al fracàs inconscient.
