El deseo mas íntimo de mi alma es conocerte

Tengo ganas de verte.

Tengo ganas de besarte y abrazarte.

Tengo ganas de hacerte sonreír.

Tengo ganas de jugar contigo.

Tengo ganas de olvidar junto a tí.

Tengo ganas de que me protejas.

Tengo ganas de que el tiempo se pare al estar junto a ti.

Tengo ganas de decirte lo mucho que te quiero.

Tengo ganas de que me lo digas tú.

Y sé que te necesitoa mi lado. Toda yo lo se. Mi cuerpo, mi mente, mi alma.

Mi alma no busca conocimiento. Busca el tuyo. Te busca a tí. Tú eres su deseo más íntimo, más básico, más natural.



Cada segundo que paso lejos de tí me hace sentirte más presente.  Te noto abrazandome por la espalda mientras escribo esto, pero al girarme, no estás.

Te siento, y sin embargo, por mucho que estire la mano no logro a tocarte. No estas conmigo y mi cuerpo no puede luchar contra la realidad.

Te necesito. Necesito tu abrazo, tu cara, tus manos.

Necesito abrazarte y atraerte hacia mí. Recostar mi cabeza en tu pecho, arropada por los brazos que me protegen de todos aquellos pensamientos que, con tan solo verte, huyen al galope de mi mente devastada. 

Necesito que la felicidad me invada de nuevo. Que me envuelva en suave algodón y me deposite en las nubes. Y ahí, en nuestra privilegiada atalaya, me beses, me abraces, me hagas sonreir. Y reír, sí reír de verdad, sin preocupaciones, sin máscaras innecesarias, sinceramente.  

Me gusta que tus cosquillas me hagan retorcerme entre risas de nuevo, rogando compasión. Y más que eso, me gusta que tu lo encuentres adorable. Tú si que lo eres. Transformas mis temores en trofeos, mis defectos en virtudes. 

Me encanta no ser para tí mi propia opinión de mí misma. No ser una patética deportista sino la lovely girl que hace nacer en tí la necesidad de correr a abrazarla. 

Quiero sentirte encima de mí, que nuestro abrazo nos funda para siempre.

Quiero que tu calor me aprisione el cuerpo para que nunca vuelva a sentir frío.

Y lo que verdaderamente quiero, es que ya no te separes de mí jamás.  

Que los sentidos engañan? Pues viviré engañada, pero junto a tí.

Gelos

Suposo que si.
Per què? No ho sé.

Potser es veritat que no sóc tan gran com aparento.
Potser és que encara sóc la nena petita que vol tenir un pare. Una família normal.
Quina ironia.  Jo, la que me’n anava de casa, la que cercava desesperadament oblidar la família, sempre n'ha volgut tenir una.　

I és que em vas fer mal. No l’hi hauries d’haver explicat. I menys sense dir-me’n res. I em fas mal cada cop que li parles baixet, sabent que sóc a l’habitació del costat, sabent que sé que parleu de mi .

Però això és quelcom q mai et diré, que mai confessaré.
Com sempre, ho enterraré al fons de la meva ànima, i esperaré el temps que fagi falta per oblidar la seva presència.
A mi, com a tu, també em costa compartir el meu santuari. La meva ment encara no l’he despullat davant de ningú, ni mai ho faré. És massa bruta, lletja i rasposa sense el vestidet blanc amb què la disfresso. I si anés nua pel món faria mal.

No, n’estic segura. Mai pronunciaré el meu pensament. Mai. És encara, el darrer reialme que em resta, el que mai ningú podrà colonitzar. És el meu SER, i si en exposar-lo, algú me’l trenqués, jo desapareixeria. No tindria on agafar-me per sortir a agafar un nou alè, perquè jo com a tal ja estaria destruïda. Tot serien runes i estructures d’un cos apagat.

Estic condemnada doncs, a la careta permanent, infinita, irreversible. No m’espanta. Aquest cap de setmana m’ha confirmat que sóc plenament capaç de ser la noia riallera que tothom creu que sóc mentre m’estic trencant per dins. Perquè aquests dies han sigut el calvari més gran. I el desesper de no poder-me retre a la meva decadència m’obligava a menjar i riure, sempre per guardar aparences.
Doncs així sigui per sempre.

El hueco que no sé rellenar

Me tengo miedo. Te tengo miedo, y más aún a lo que puedas hacerme. Tengo un miedo atroz.

Te quiero. Y eso me da miedo. No quiero que me hagas lo que me han hecho. No podría seguir adelante.

Cuántas veces habré pensado en irme, en dejarte? Y a pesar de mi amor por tí, de mi profundo, loco amor por tí. Pero prefereiría llorar en soledad MI eleccion y arrepentirme y no perdonarme jamás a dejar romper mi corazón en tus manos, a exponerme a que ya jamás pueda volverlo a reparar.
Si, pensé que había cambiado, que tu amor me habia hecho crecer y olvidar. Pero hay dolores eternos. Hay lecciones que no olvidas. Te atrapan, no te dejan escapar. Germinan en tí la desconfianza y el temor, y no te abandonan hasta que tu lo haces.

Dudo, simpre dudo. Me edifico excusas para escapar, para huir del final que se que acompañará nuestra historia, porqué no puede durar para siempre. Nada lo hace.

Hecho a correr para no pensar, y corro, corro con todas mis fuerzas. Y al parar, me giro. Veo el camino, y decaigo. Tonta, me digo. No tiene por qué ser así. Puedes hacerlo diferente.
Pero apesar de ello, sé que mañana seguiré corriendo.

Impostora

No sóc qui tothom creu que sóc. Que em coneixes? No em conec ni jo.

Vull ser jo, vull ser maca. Vull canviar i ser. I sé que no pot ser, que no serà. Ho sé. Tot en mi ho anuncia. Ja he canviat. I per sempre.　

Vull que m’estimi algú. Per sempre. Vull estimar-lo jo, i deixar-me conèixer. Vull mostrar-me realment, vull tenir valor i llençar-me. Confiar en algú q m'abraci, q em protegeixi i em consoli. Vull que algú em cuidi. Que sóc autosuficient, una lluitadora que no es deixa ajudar? Closques. Tot escuts i proteccions per a vestir la meva invàlida ànima de disfresses de colors i futileses, per mai deixar veure el meu interior. Jo, el que de veritat necessito és que m'abracis. És la meva raó de vida, el que em fa tirar endavant. Però mai ho fas. Mai ho has fet ni ho faràs. I jo tampoc t'ho demanaré. No pas.　

A vegades sento que perdo el món. Que ja non plus hi estic connectada. I sento por, por de caure en el buit, o de no poder-hi caure hi restar suspesa en l’eternitat, sempre allà endalt, sempre esperant la caiguda que sé que succeirà, però es recrea en l’espera.

I no sóc estúpida saps? I menys amb aquest accent tan insultant amb que remarques la u. I el pitjor és q sé que tens raó. L'únic que sé és que ara no vull que ningú em vegi, no puc sortir. Mai com ara m’havia sentit així. Mai com ara havia sigut tan gorda. Mai com ara havia tingut tan poca força per seguir, per lluitar. Perquè no soc més q una estúpida, no? Així perquè esforçar-se? No té sentit.
　
I em voldria trencar en bocins. Es petits cubs, petits píxels que hem reduïssin a pols per a desaparèixer i deixar que la terra se m’empasses. Voldria fondrem i amagar-me, confondrem amb la resta per a no ser descoberta i per a que mai ningú no em tornés a tirar a la cara aquests errors que tan em retrec jo sola.

I mentre em crides i dius totes aquestes veritats que em caven un clot cada cop més profund al pit, i la meva retina no belluga del punt fixa escollit per aquest cop i que serà el fondo de pantalla d’aquests records d’avui per a tota memòria de demà, procuro immunitzar-me i no reaccionar. Gairebé no goso ni parpellejar. No te n'adones de q la llàgrima traïdora puny per escapar d’entre les meves parpelles? No sents els sorolls del meu estómac maltractat, en els llargs silencis? No sóc de pedra.　

I aquesta deixadesa que tant em costa superar no es més que el producte del meu estat d’ànim amb la malaltia. No veus que et dic la veritat? Odio les escuses, però aquell estiu maleït em va canviar la vida, i si tant de mal em vaig fer al principi, el pitjor va venir al final. No pots pretendre que algú com era jo passes a ser qui sóc ara tan sols en mig mes. I si, questa carrera a ninguna part em va fer ser humana, però al seu pas va derruir també les columnes que em subjectaven, em va desfer la voluntat de sal en tempestes d’aigua marina. Et va transformar la nena esforçada en la tirada que sóc ara. I ja no puc tornar enrere. Vaig provar la droga i ara ja en sóc addicte. Ja no em puc controlar, per això actuo a posteriori, i m’arrepenteixo.

I saps perquè no saps tot això? Saps perquè mai ningú ho ha sabut? Perquè mai he demanat ajuda, ni m’he deixat ajudar? Per què les mentides aguanten el meu món? És fàcil, és senzill. Els vestigis dels 16 anys encara resten en mi, i més del què diries. I entre ells, el tossut orgull que em dicta que haig de ser jo, i només jo, la que surti d’aquí. Si és culpa meva, jo sola ho arreglaré. I no ho vull, no vull que cap altre s’hi fiqui per a que ja no pugui ser la posseïdora del meu destí, per quedar en mans d’altres que posaran per escrit totes les meves febleses, que quedaran així escrites per sempre, com a prova irrefutable d’un passat que no podré amagar.

I per això justament, per aquest motiu, m’han de tancar. No en sortiré sola, i no em deixaré ajudar. Però mai ho diré, seguiré sempre en aquest estat inestable, però sempre perfecte als ulls de la gent. La meva mare em va ensenyar bé.

I ara sí, ara n’estic segura. He caigut tan baix que ja només puc remuntar.
I HO FARÉ, deixaré el vici, tornaré a ser la bona nena.
Seré, altre cop, perfecte.