Gelos

Suposo que si.
Per què? No ho sé.

Potser es veritat que no sóc tan gran com aparento.
Potser és que encara sóc la nena petita que vol tenir un pare. Una família normal.
Quina ironia.  Jo, la que me’n anava de casa, la que cercava desesperadament oblidar la família, sempre n'ha volgut tenir una.　

I és que em vas fer mal. No l’hi hauries d’haver explicat. I menys sense dir-me’n res. I em fas mal cada cop que li parles baixet, sabent que sóc a l’habitació del costat, sabent que sé que parleu de mi .

Però això és quelcom q mai et diré, que mai confessaré.
Com sempre, ho enterraré al fons de la meva ànima, i esperaré el temps que fagi falta per oblidar la seva presència.
A mi, com a tu, també em costa compartir el meu santuari. La meva ment encara no l’he despullat davant de ningú, ni mai ho faré. És massa bruta, lletja i rasposa sense el vestidet blanc amb què la disfresso. I si anés nua pel món faria mal.

No, n’estic segura. Mai pronunciaré el meu pensament. Mai. És encara, el darrer reialme que em resta, el que mai ningú podrà colonitzar. És el meu SER, i si en exposar-lo, algú me’l trenqués, jo desapareixeria. No tindria on agafar-me per sortir a agafar un nou alè, perquè jo com a tal ja estaria destruïda. Tot serien runes i estructures d’un cos apagat.

Estic condemnada doncs, a la careta permanent, infinita, irreversible. No m’espanta. Aquest cap de setmana m’ha confirmat que sóc plenament capaç de ser la noia riallera que tothom creu que sóc mentre m’estic trencant per dins. Perquè aquests dies han sigut el calvari més gran. I el desesper de no poder-me retre a la meva decadència m’obligava a menjar i riure, sempre per guardar aparences.
Doncs així sigui per sempre.