jueves, 14 de junio de 2012

Actualización de estado.

La antigua Courage.





Descripción:
LA flor, o una más. Quizá una entre mil, cuyos pétalos caerán en esta vida para pasar despercibidos, pues el engranaje del mundo es insensible, y nadie reparará en una triste flor marchita.


Intereses:
Imaginar lo ideal, reír hasta llorar, leer con sentimiento, soñar dormido y despierto: en todo momento, disfrutar de la vida, querer a los que se lo merecen, escribir mi alma, besar con ganas, comer sin preocupación, llorar de felicidad, dibujar mis sentimientos, bailar como si nadie me estuviera mirando, cantar, abrazos inesperados pero necesarios, hablar cuando se necesita, aprender y mejorar.

Películas favoritas:
El diario de Noah, Una mente maravillosa, Cueste lo que cueste, Amelie, La bella durmiente, Con faldas y a lo loco, Titanic, Un pez llamado wanda, Alicia en el país de las maravillas.


Música favorita:
Courage (Superchick), Su película (Maldita nerea), Geografía, Pop, Nadie como tú, Rosas (La oreja de van gogh), With me, In too deep (sum 41), Boig per tu (Sau), Stay together for the kids (Blink-182), Toi plus moi (DJ team), Wake me up when september ends (Green Day), wanderwall (Oasis)


Libros favoritos:
La soledad de los numeros primos, Bonjour Tristesse, La sombra del viento, El conte dels sugus.






La Courage de hoy

día indefinido de un mes peridido en una biografía que nadie escribirá






Descripción:
Ojos incisivos vetados con sus viejas Ray-Ban. Pelo despeinando en un moño deshecho. Luky Strike en su sonrisa asimétrica. Demasiado en la cabeza para hablar despacio. Detalles en canciones que la alejan de la realidad que pisa, pié frente a pié. Y desaparece en el cruce, hirondelle número 7.


Intereses:
Dibujar. Fotografiar. Escribir. Guardar patente de mi presente que será pasado. Pensar rápido y hablar algo más lento. Extravagar. Sorprender. Hiperactivarme. Callejear. Tomar el pelo. Discutir. Cantar. Abrazar. Invetnar interpretaciones de canciones. Empezar a leer libros. Empezar a escribir libros. Fumar Luky Strike para evadirme. Rallarme. Reír y llorar. Tener mil ideas y no completarlas nunca. Planear futuros imaginarios. Escribir con exceso de puntos. Tomar café americano con sacarina. Comer manzanas. Ponerme en ridículo y reír. Caerme tanto como pueda.


Películas favoritas:
Una mente maravillosa. Amelie. La bella durmiente. Con faldas y a lo loco. Un pez llamado Wanda. Alicia en el país de las maravillas. Réquiem por un sueño. Cisne negro. Breakfast at Tiffany’s. La vida es bella. American beauty. Forrest Gump. Big fish. Blade runner. La naranja mecánica.


Música favorita:
Courage-SUPERCHIC. Skinny Love-BIRDY. Does anybody hear her-CASTING CROWNS. Dreams-CHINESE CHRISTMAS CARDS. Señorita-CHRISTINA ROSENVIGNE. A cualquier otra parte-DORIAN. The A Team-ED SHEERAN. In spirit golden-I BLAME COCO. Try-NELLY FURTADO. Protect me from what I want-PLACEBO. Sálvese quién pueda-VETUSTA MORLA. Bipolar-POL 3.14. Stairway to heaven-LED ZEPPELIN. Killer queen-QUEEN.


Libros favoritos:
La soledad de los números primos. Bonjour Tristesse. La sombra del viento. El conte dels sugus. El niño en el pijama de rayas. Harry Potter. Orgullo y prejuicio. Hamlet. Rebelión en la granja. Un mundo feliz. Sin notícias de Gurb.












viernes, 8 de junio de 2012

Que no tengo nada que esconder y otros cuentos.

Vergüenza al releer títulos y entradas desfiguradas con empalagoso azúcar, y piensamientos ciertos que reservé para mí, por aquel entonces.
No leeras esto, dijiste. No te culpo. Es fácil caer en la tentación. Yo dudo que la hubiese resistido.
Y sin embargo, me pregunto. En qué momento me conseguiste? No

Redescubrir el pasado es morir de vergüenza. Pero a la vez sonreír con suficiencia ante pensamientos a los que otorgaste una deferencia azucarada que ahora, tan lejana, es restada de importancia. Que poco orgullosa estaría tu antigua yo de saber que hoy te avergonzarías, traidora.
Pero relees, y sigues mortificándote. No hay tanto que suponer entre líneas. Poca audácia demostraste en tus tan esmeradamente escogidas palabras. Poca metáfora, a tus ojos conocedores de la historia. Alguien más podrá descubrirte al leer? Es tarde ya para echarte atrás. Has dado carta blanca, infeliz insensata. Mira que eres hipócrita. Tanto tiempo negando tu llave de acceso a tu más frágil talón de Aquiles, tu mente, a todos esos pretendientes que jamás tomaste en serio aunque te autoconvencieras que sí lo hacías... Y ahora, lo has soltado. Courage.
No te entiendo, proceder. Jamás contabas tu gran problema. Tu tabú, tu mayor secreto. Y sin embargo...



Nothing good happens after 2am

<iframe width="560" height="315" src="http://www.youtube.com/embed/wXFfSoMxN-M" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>

Capturaba imágenes insólitas, decadentes y fuera de lugar, que jamás enseñaba. Siempre acordes con su estado de ánimo a destiempo, a deshora. Do Re Mi Fa.
llenaba por las noches las calles de humo y notas perdidas que huían de él cómo jamás pronunciadas.
Caras. Mil caras que se dejan entrever en un suspiro para no reencontrarse jamás.
empapadas en lluvia que imprevisible se escurre a través de paraguas inservibles. Niebla invisible que abriga mentes infranqueables, las esconde del alcance de ojos de visitantes que, refugiados en su prepotencia, se creen superiores.
Felicidad como estado de ánimo de aquellos que hacen de la alegría su modus vivendi para despegar de un mundo en el que nadie encaja.
La inspiración, para las noches de insomnio.
Lúgubre encanto del ensimismado dramático hipócrita que sonríe tras sus gafas de pasta.
Everywhere is calm. Daysleeper.
Canciones olvidadas por muchos, en sus orejas.
Limítrofe, número 7. Entusiasmado por mucho y desilusionado pronto.
De la vida en colores vintage hace religión. Porque la que fue suya cree perdida. Si hay un cielo, no puede tener una imagen con que proyectarlo. 
No se encuentra. Quién tiene un mapa de cualquier manera?
Hambre que sacia y le conduce a la misma lápida blanca en la que mezcla deseos y miedo. Asco, desprecio. Alegría de desenfreno. 
Alma de ojos avellana y pelo castaño. 
Armarios llenos de hiriente dedos señalantes de una realidad que quiere esconder.
No encuentra un punto de partida ni la razón por la que sigue andando. Quizás sea en él mismo, ese misterio, su fuerza motora. Porque sin embargo, aquí está. Tan cerca de todo y lejos de nada.
Saciedad en ojos de deseo. Por un minuto, pozo de vida al ritmo de una melodía que jamás escuchará a solas, pero que repite cual descafeinado banquete que pesa en una barriga que debiera estar vacía.
Demasiado tiempo no invertido que le ha hecho crecer como persona, eso dice.
es hora de escribir algo que dejará a medias. Como siempre, como todo.
Te quiero.
Adiós. Lo siento.
Palabras confusas, inconexas.
Sonriente por complacer alguien que ya perdió su valor, su misterio, tras demostrar su pensamiento no a la altura.
En realidad todo está amañado desde el principio. 
Ni yo tan increíble ni tan frágil.
Lo físico, lo consigo y finiquito. Soy un tío.
Y ahora le disgusta que le persiga, que le atosigue con cumplidos y atenciones. Es una hirondelle, y quiere volar. Una gran obsesión, es un rápido olvido.
Querido indeciso, que no sabe de preferencias entre gato o perro. Los dos no puedes tener.
No es la chica perfecta. Es una Ya no me das pena señorita.
Y a tí, gran amigo. Gran amor quizá correspondido. Desde siempre supiste que no sería. Porque no te quiero convencer de nada, me gustaste como eres, ni cambiaré por tí. Quizás nunca aprendí a soñar. Maldita, maldita nerea en noches de insomnio.

En memória de un 1 de junio turbulento, y de aquél amigo que perdí por una moto.

<iframe width="420" height="315" src="http://www.youtube.com/embed/XFkzRNyygfk" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>

Y ahora, tras la que fue la sorpresa mas grande en años, una sorpesa que me sigue llenado, doy la entrada definitiva a este último año de belleza infantil.



viernes, 3 de febrero de 2012

Jo sóc jo i les meves circumstàncies. I



Explicaré una història, de segur gens original, banal i típica. Però és sincera fins al més petit detall. O ho és des del petit punt de vista d’una tot just iniciada en l’immens món adult on ja els divertits diàlegs de les pel·lícules Disney prenen un significat completament diferent i decepcionant potser.
I per a fer-ho, no pot ésser d’una altre manera que la del català com a idioma vehicular. El de la meva infància, el del meu passat, origen, fibra arrelada en el mes interior dels meus pensaments, tan sovint tergiversats en idiomes a tota llum furànics a la meva naturalesa.
Ella era una nena preciosa. Nascuda amb uns dies de retràs el primer dia de juny. D’ulls grossos i d’un blau tornassolat. Ulls dels seus pares, cresqué despresa. Molt aviat caminà i cantà encara no havent pronunciat paraula sencera. Sempre fent escarafalls i expressant en idiomes inventats les mil il·lusions a una mare cansada del treball que l’escoltava amb paciència. Quanta paciència tingué aquella mare a la qual la petitona obria els ulls amb els ditets tot preguntant si dormia quan ella es rendia estirada al sofà. I quan patiria més endavant, en una injusta adolescència que la menyspreà.
La ben parlada, grega de nom i eloqüent en paraules, aprengué a dibuixar i les dites mes arrelades en la seva llengua de la bona flor de primavera que la cuidà en els seus primers anys, però no contenta amb això, adquirí velocitat expressiva, i no tan sols en la seva llengua monopoli d’infància, sinó també en aquella que aprengué un cop entrà en una estranya habitació on tothom parlava un idioma massa diferent, massa castellà.
La nena tingué ocasió de compartir somnis i jocs amb dues petitones que la seguiren, jugant potser a jocs més pensats per a l’altre gènere, no representat en la família mes que per la figura del seu pare, frustrat de no tenir a qui ensenyar a jugar a l’Scalextric o a anar en moto i llegir còmics de cavallet masculí.  Sempre compartí ella, aquesta afinitat amb el seu pare, pilar de la seva posterior emancipació.
Però la seva mare arribava tan cansada de treballar que sovint s’enfadava. Atacava al seu pare en la seva presencia, i quan no hi era. La petitona cresqué i s’adonà de la injustícia. Defensà al seu pare ja en endavant, convertint-se en blanc dels nervis d’una mare cansada. I així començà la seva decadència en la relació. Poc a poc la nena anava creixent i perfeccionant el seu funcionament a base d’èxits, frustrada pels petits fracassos que no la duien a aconseguir aquell reconeixement que substituïa la manca d’estima  ja repartit entre les seves germanetes.
I d’èxits es construí. Però els plors per 8 en matemàtiques per esbroncades de nervioses mares es barrejaren macabrament amb la tensió ambiental d’una relació parental tan alterada, per la qual ja havia deixat de plorar a les nits als tendres 7 anys assumint la separació, derivaren en la gran explosió. Ella va ser la pedra clau de l’arc, que en caure, va tirar a terra la catedral.
Una amistat amb una la pitjor part d’ella mateixa, metes autoimposades que mai ningú podria controlar, la manca de vertaderes amistats per la seva reclusió de sentiments, la busca d’una acceptació desgranada per un fútil comentari despectiu del seu cos que segurament no anava ni dirigit a ella, la feren conscient des del primer moment del terreny incert en el que s’endinsava, i en la seva certesa, s’hi llençà de cap.
El tortuós camí restrictiu iniciat el Nadal del darrer curs de secundària, es feu més abrupte un primer de maig, on per primer cop purgà els sentiments que tant l’envenenaven barrejats amb un darrer àpat restrictiu. I inicià així la caiguda lliure, en plena consciència i amb somriure de perversa suficiència. I no parà. Feu del fruit de la pomera i les galetes pobres en energia el seu aliment bàsic, i anà baixant el pes. Poc a poc, amb subtil i controlat estudi. Fins que els vestigis d’una purga foren descoberts per la mare tan autoconvençuda de la mentida fàcil de la perfecta família.
I en tot un estiu no es netejà voluntàriament, fent-li mal la suspicàcia materna, però tampoc menjà amb suficiència i encara baixà més de pes, en una davallada abocada al fracàs inconscient.

lunes, 3 de octubre de 2011

Una cara sin rostro, una mirada perdida, un corazón desplomado en el sinsentido




Entre cinco amores ando yo...

Entre cinco corazones, cinco miradas, cinco voces..

Uno ha hecho de mí su ira, su miedo a ser rechazado, su dolor de sentirse menospreciado. Con él siento miedo, tristeza, tensión... no consigo ser más que una parte de mí, demasiado orgullosa para ser real.

Otro me ha convertido en su musa, su musa material, su idílica criatura que inmortaliza en tonos verdes y rojizos. Un ser extraño y misterioso que nada tiene que ver con quién soy.

Un tercero haya en mí la paz, la seguridad de sentirse querido, de tener una muñeca que presentar a su mundo solitario. Con él me siento vacía, disfraz de corazón.

El cuarto es hoy, quien me roba las sonrisa cuando todo parece estar prohibido. En quién confío en ser simplemente quién soy. Tengo miedo de, al ser tan importante en mi nueva vida, se me desmorone el mundo al perderle.

El quinto, un amor perdido, un amor que jamás tendré por muchos retales de él con los que juegue en mi mente. Un amor imposible, que jamás querré alcanzar.

sábado, 1 de octubre de 2011

I just've half of my heart vacant to be filled


I just can offer you half of my heart, my dear

Cause it's not true that half of my heart is the part of a woman who's never truly loved anything

Cause half of my heart will always remain to him




Lyrics of "Half Of My Heart" - John Mayer

I was born in the arms of imaginary friends
Free to roam made a home out of everywhere I’ve been
Then you come crashing in like the realist thing
Trying my best to understand all that your love can bring

Oh half of my heart’s got a grip on the situation
Half of my heart takes time
Half of my heart’s got a right mind to tell you that
I can’t keep loving you, can’t keep loving you
Oh with half of my heart

I was made to believe I’d never love somebody else
Made a plan stay the man who could only love himself
“Lonely” was the song I sang ‘til the day you came
Showing me another way and all that my love can bring
Oh half of my heart’s got a grip on the situation
Half of my heart takes time
Half of my heart’s got a right mind to tell you that
I can’t keep loving you, can’t keep loving you
Oh with half of my heart, with half of my heart

Your faith is strong, but I can only fall short for so long
Down the road, later on
You will hate that I never gave more to you
Than half of my heart

But I can’t stop loving you (I can’t stop loving you)
I can’t stop loving you (I can’t stop loving you)
I can’t stop loving you with half of my

Half of my heart
Half of my heart
Half of my heart’s got a real good imagination
Half of my heart’s got you
Half of my heart’s got a right mind to tell you that
Half of my heart won’t do

Half of my heart is a shotgun wedding
To a bride with a paper ring
But half of my heart is the part of a man
Who’s never truly loved anything

Half of my heart
Oooh half of my heart
Half of my heart
Oooh half of my heart...
Half of my heart
Oooh half of my heart
Half of my heart

"Half Of My Heart" - John Mayer
(La mitad de mi corazón)

Yo nací en brazos de amigos imaginarios
La libertad para deambular hizo que mi hogar estuviera allá donde yo fuese
Entonces vienes tú irrumpiendo como la cosa más realista
esforzándome por entender todo lo que tu amor me puede traer

Oh la mitad de mi corazón controla la situación
la mitad de mi corazón se toma tiempo
la mitad de mi corazón está en su sano juicio para decirte que
no puedo seguir amándote, no puedo seguir amándote
Oh con la mitad de mi corazón
Se me hizo creer que nunca amaría a otra persona
planeé seguir siendo el hombre que sólo podría amarse a sí mismo
“Solitario” fue la canción que canté hasta el día en que viniste
mostrándome otro camino y todo cuanto mi amor puede traer

Oh la mitad de mi corazón controla la situación
la mitad de mi corazón se toma tiempo
la mitad de mi corazón está en su sano juicio para decirte que
no puedo seguir amándote, no puedo seguir amándote
Oh con la mitad de mi corazón, con la mitad de mi corazón

Tu confianza es fuerte, pero yo siempre decepciono
abajo en la calle, más tarde
odiarás que nunca te diera más
que la mitad de mi corazón
Pero no puedo dejar de amarte (no puedo dejar de amarte)
no puedo dejar de amarte (no puedo dejar de amarte)
no puedo dejar de amarte con la mitad de mi

La mitad de mi corazón
La mitad de mi corazón
La mitad de mi corazón tiene una muy buena imaginación
la mitad de mi corazón te tiene a ti

la mitad de mi corazón está en su sano juicio para decirte que
la mitad de mi corazón no hará

La mitad de mi corazón es un matrimonio forzado
para una novia con un anillo de papel
Pero la mitad de mi corazón es la parte de un hombre
que nunca amó nada de verdad

La mitad de mi corazón
Oooh la mitad de mi corazón
La mitad de mi corazón
Oooh la mitad de mi corazón
La mitad de mi corazón
Oooh la mitad de mi corazón
La mitad de mi corazón...

sábado, 16 de julio de 2011

Mensaje a un ave.










Ahora vas a coger un vuelo, solo e independiente.
Se llama empezar de cero, aunque sea poco tiempo, te reinventas.
Yo seguiré aquí, porque nunca voy a olvidar el vuelo q cogí una tarde de miércoles, para ver tu sonrisa al sujetar el cartel de bienvenida.
Y aunque nunca debes mirar atrás, siempre que me necesites, estaré allí, para intentar agradecerte como sea estos casi tres meses que lo han significado todo, todo para mí.
Sube y olvídate de todo: es un viaje al primer día del resto de tu vida, disfrútalo.






Un beso de tu gran amiga, Lia, Uaia, como quieras, en definitiva un yo todavía por encontrar, Courage.


sábado, 18 de junio de 2011

As pretty as platonic




I was seventeen and invisible. Then I fell in love with a stupid. Someone who broke my heart, who devalued it to the floor, where I couldn't woke up. Then since, I am always keeping my feelings under control. Such a perfect control, that obsessive, than denies me having anything alike. And now I’m falling apart again. The only reason: not falling in such a love again with the one who has.

And he is the Perfect man to be.




And then there is him again. The other, the one, my first and last, I suspect, for I can't assure I would forget him not once in my life. I comprehend him, better than any girl could. And a single look from his eyes burn mines to aches. He's always been there, every now and then. And I’m confused.



Now I realize I can find his qualities in every lover I had and I have. I sincerely told Him he was alike, luckily He never saw how dangerous it was. Oh god, I’m broken, and I’m afraid no dice could deserve me any other solution than him. I catch his regard in any corner when I’m feeling pretty, after any kiss in front of him, even in my dreams. 

And here I am, trying to concentrate to write something I can't feel now just to celebrate these two months that have passed so fast, so super flue, trying to forget that with him I would had been different.

And I can't deny my heart stops in front of every precious action he does that I probably misunderstand, or perhaps comprehend at all, who knows? But every song sung susceptible to interpretate, every fast look in my eyes and those I’m pretty sure I’ll never catch, every joke he does of me that i answer in tone, every temptation I have of putting his name as password, his and not anyone else, my irresistible aims of embarrassing him when his there all alone completely unaware, his stupid commentaries, his liking groups of "be with whoever, I’ll marry you someday" or “when you’ll search me, you won’t find me even in Google” wet my mind, eyes, lips and heart in this futile hope of "it stills being possible".

I how can you say that anyone is in your level? Don't you realize that no implication reports insecurity, immaturity and fear of becoming the senseless joke of someone just like you?

Couldn't you see that denying me you just got what you have now? And what about now? Now that I’m with someone who really deserves me, now That my laughs are portaged with most of the people you considered "cool", you can't stand being the one who I’ve thrown apart. " Sufre mamón" isn’t more than an exemplification. You've completely lost me and no try to sing by my side or exchanged joke will recover for you the prestige you had for me. Secrets I’ve heard of you only make things get worse. Now you can't have me, you want me. You'd probably laugh at these words, say that I’m obsessed with you. I can't deny it however. I'm mad, i can accept it, but not much more than you are. Are you capable of make a joke of it? I'm pretty sure. Then do it, for your need of acceptance requires it, isn’t it?



Needless, I’m telling you again: I'm in love with you.

Tonto





Que no te quiero tanto como tú a mí.


Que no sabía cómo actuar ante un niño mayor


Que no sabes cómo comportarte


Que no tienes más experiencia q la que te dieron tus años más tiernos, en los q se estanco tu historial, cariño.





Has pasado de amor infantil aparente a algo real, actúas por inercia, por imitación, porque crees q es lo q toca, lo q hay q hacer. Luego caes y temes, tu ego te ofusca y te crees el mejor, como no? El mundo a tus pies. Ella te quiere, como no iba a hacerlo? Esto dice de tu inteligencia, quizá esa conspiradora no dijo tanta mentira. 





Vives fuera de la realidad, un sueño irreal, infantil. Demuestras para cubrir tu vacio, no eres listo, lo sabes y vas de q si lo eres, como obrera regalando flores caras el día que cobra.





Mentir te quita la libertad

Mama, sóc aquí.


Ara des de lluny es mes fàcil jutjar

Mes facil veure els errors i sense sentits

Que m’ofuscava?



Aquell estiu no et volia veure. Et volia tenir lluny, com als meus problemes. Es sempre mes fàcil culpar l’altre, passar la responsabilitat.



Massa petita per veurem gran

Massa gran per veurem la teva petita

Una pugna continua per saber-me lliure. 



Vaig habitar diferents indrets, cercant el meu lloc

Per acabar tornant a l’origen. Però en la meva recerca m’allunyava de tu, em separava del q representaves i en defugia evitant-te. Una rebeldia necessària diuen. que en sabran ells de nosaltres? Si quelcom he après, es q el mes difícil es aconsellar categoritzant.



Recordava quan De petita t’inventaves contes on tota princesa duia el meu nom, quan em donaves el peto de bona nit cuita corrents perquè el papa t’esperava ja a la porta, i t’esfumaves tan etèrea com havies vingut, amb el ressò dels talons de fina agulla, dins el teu núvol de perfum. 

Eres tan bella, tan admirable, tan inabastable, tan angelical. De cop Em sentia al teu costat insuficient, Un frau a la teva esperança, un amb prou feines perfilat esbós de la filla que hauries volgut tenir.



Jo, reclosa dins el meu propi orgull, no gosava admetre derrota, em feia forta en els meus arguments. Que ens va passar, mama?



Tants cops vaig pensar en tu, a dos cm de trucar-te

Per dissoldre la idea en escuses infundades sempre tant enervants i manipulades.



I el teu castell, com la meva fortalesa, es va esfondre aquell dia. Els ulls vidriosos, la mirada baixa, et vaig dir allò q tu tan sabies com dubtaves, i t’asseguro q no tindre ja mai mes problemes per dir-te el que et diré ara: sempre has estat la dona per mi mes estimada, mama.