Mama, sóc aquí.

Ara des de lluny es mes fàcil jutjar

Mes facil veure els errors i sense sentits

Que m’ofuscava?

Aquell estiu no et volia veure. Et volia tenir lluny, com als meus problemes. Es sempre mes fàcil culpar l’altre, passar la responsabilitat.

Massa petita per veurem gran

Massa gran per veurem la teva petita

Una pugna continua per saber-me lliure. 

Vaig habitar diferents indrets, cercant el meu lloc

Per acabar tornant a l’origen. Però en la meva recerca m’allunyava de tu, em separava del q representaves i en defugia evitant-te. Una rebeldia necessària diuen. que en sabran ells de nosaltres? Si quelcom he après, es q el mes difícil es aconsellar categoritzant.

Recordava quan De petita t’inventaves contes on tota princesa duia el meu nom, quan em donaves el peto de bona nit cuita corrents perquè el papa t’esperava ja a la porta, i t’esfumaves tan etèrea com havies vingut, amb el ressò dels talons de fina agulla, dins el teu núvol de perfum. 

Eres tan bella, tan admirable, tan inabastable, tan angelical. De cop Em sentia al teu costat insuficient, Un frau a la teva esperança, un amb prou feines perfilat esbós de la filla que hauries volgut tenir.

Jo, reclosa dins el meu propi orgull, no gosava admetre derrota, em feia forta en els meus arguments. Que ens va passar, mama?

Tants cops vaig pensar en tu, a dos cm de trucar-te

Per dissoldre la idea en escuses infundades sempre tant enervants i manipulades.

I el teu castell, com la meva fortalesa, es va esfondre aquell dia. Els ulls vidriosos, la mirada baixa, et vaig dir allò q tu tan sabies com dubtaves, i t’asseguro q no tindre ja mai mes problemes per dir-te el que et diré ara: sempre has estat la dona per mi mes estimada, mama.