M’ha vist ja massa cops. Sempre em rep vestida de color de rosa, jo d’impassivitat i malestar.
I és en ella, en ella on tots ens reunim. Un club silenciós, sense nom ni carnets.
A cap de nosaltres li agrada ser aquí. És quelcom d’inevitable q ens obliga a enfrenar-nos amb la realitat, a reconèixer.
No volem que ningú ens hi vegi, no volem que ningú ens recordi q hi som, i fugim de les mirades. I aparentem tranquil·litat en perdre el temps en la rutina d’esperar sentir el nostre nom un altre cop. Som feliços i no tenim cap problema. El fet que siguem aquí, asseguts a la saleta rosa, es plenament casual.
Un lloc on ningú vol veure ni ser vist. Un lloc per oblidar i ser oblidat. Per a vestir-nos de transparència i fugir per a no recordar mai on hem estat.
Perquè ningú ha de saber q hi som. No si no és necessari.
No hay comentarios:
Publicar un comentario