sábado, 18 de junio de 2011

As pretty as platonic




I was seventeen and invisible. Then I fell in love with a stupid. Someone who broke my heart, who devalued it to the floor, where I couldn't woke up. Then since, I am always keeping my feelings under control. Such a perfect control, that obsessive, than denies me having anything alike. And now I’m falling apart again. The only reason: not falling in such a love again with the one who has.

And he is the Perfect man to be.




And then there is him again. The other, the one, my first and last, I suspect, for I can't assure I would forget him not once in my life. I comprehend him, better than any girl could. And a single look from his eyes burn mines to aches. He's always been there, every now and then. And I’m confused.



Now I realize I can find his qualities in every lover I had and I have. I sincerely told Him he was alike, luckily He never saw how dangerous it was. Oh god, I’m broken, and I’m afraid no dice could deserve me any other solution than him. I catch his regard in any corner when I’m feeling pretty, after any kiss in front of him, even in my dreams. 

And here I am, trying to concentrate to write something I can't feel now just to celebrate these two months that have passed so fast, so super flue, trying to forget that with him I would had been different.

And I can't deny my heart stops in front of every precious action he does that I probably misunderstand, or perhaps comprehend at all, who knows? But every song sung susceptible to interpretate, every fast look in my eyes and those I’m pretty sure I’ll never catch, every joke he does of me that i answer in tone, every temptation I have of putting his name as password, his and not anyone else, my irresistible aims of embarrassing him when his there all alone completely unaware, his stupid commentaries, his liking groups of "be with whoever, I’ll marry you someday" or “when you’ll search me, you won’t find me even in Google” wet my mind, eyes, lips and heart in this futile hope of "it stills being possible".

I how can you say that anyone is in your level? Don't you realize that no implication reports insecurity, immaturity and fear of becoming the senseless joke of someone just like you?

Couldn't you see that denying me you just got what you have now? And what about now? Now that I’m with someone who really deserves me, now That my laughs are portaged with most of the people you considered "cool", you can't stand being the one who I’ve thrown apart. " Sufre mamón" isn’t more than an exemplification. You've completely lost me and no try to sing by my side or exchanged joke will recover for you the prestige you had for me. Secrets I’ve heard of you only make things get worse. Now you can't have me, you want me. You'd probably laugh at these words, say that I’m obsessed with you. I can't deny it however. I'm mad, i can accept it, but not much more than you are. Are you capable of make a joke of it? I'm pretty sure. Then do it, for your need of acceptance requires it, isn’t it?



Needless, I’m telling you again: I'm in love with you.

Tonto





Que no te quiero tanto como tú a mí.


Que no sabía cómo actuar ante un niño mayor


Que no sabes cómo comportarte


Que no tienes más experiencia q la que te dieron tus años más tiernos, en los q se estanco tu historial, cariño.





Has pasado de amor infantil aparente a algo real, actúas por inercia, por imitación, porque crees q es lo q toca, lo q hay q hacer. Luego caes y temes, tu ego te ofusca y te crees el mejor, como no? El mundo a tus pies. Ella te quiere, como no iba a hacerlo? Esto dice de tu inteligencia, quizá esa conspiradora no dijo tanta mentira. 





Vives fuera de la realidad, un sueño irreal, infantil. Demuestras para cubrir tu vacio, no eres listo, lo sabes y vas de q si lo eres, como obrera regalando flores caras el día que cobra.





Mentir te quita la libertad

Mama, sóc aquí.


Ara des de lluny es mes fàcil jutjar

Mes facil veure els errors i sense sentits

Que m’ofuscava?



Aquell estiu no et volia veure. Et volia tenir lluny, com als meus problemes. Es sempre mes fàcil culpar l’altre, passar la responsabilitat.



Massa petita per veurem gran

Massa gran per veurem la teva petita

Una pugna continua per saber-me lliure. 



Vaig habitar diferents indrets, cercant el meu lloc

Per acabar tornant a l’origen. Però en la meva recerca m’allunyava de tu, em separava del q representaves i en defugia evitant-te. Una rebeldia necessària diuen. que en sabran ells de nosaltres? Si quelcom he après, es q el mes difícil es aconsellar categoritzant.



Recordava quan De petita t’inventaves contes on tota princesa duia el meu nom, quan em donaves el peto de bona nit cuita corrents perquè el papa t’esperava ja a la porta, i t’esfumaves tan etèrea com havies vingut, amb el ressò dels talons de fina agulla, dins el teu núvol de perfum. 

Eres tan bella, tan admirable, tan inabastable, tan angelical. De cop Em sentia al teu costat insuficient, Un frau a la teva esperança, un amb prou feines perfilat esbós de la filla que hauries volgut tenir.



Jo, reclosa dins el meu propi orgull, no gosava admetre derrota, em feia forta en els meus arguments. Que ens va passar, mama?



Tants cops vaig pensar en tu, a dos cm de trucar-te

Per dissoldre la idea en escuses infundades sempre tant enervants i manipulades.



I el teu castell, com la meva fortalesa, es va esfondre aquell dia. Els ulls vidriosos, la mirada baixa, et vaig dir allò q tu tan sabies com dubtaves, i t’asseguro q no tindre ja mai mes problemes per dir-te el que et diré ara: sempre has estat la dona per mi mes estimada, mama.

Narciseta



Un no meu es un si a la llarga.
I peto, un t’oblidaré.
No crec en les meves paraules
I tu no ho hauries de fer.

Tinc un racó on el fum s'esfuma
Tinc dies de llum i dies de estúpida valentia
Re del que era meu es ja un secret. Tant me fa.

Un consell es quelcom tan mancat de sentit com de ganes de ser escoltat.
Qualsevol cosa que et puguin dir, tu ja ho has pensat set cops.

Dins i fora, no hi soc ni hi seré
Visc lluny d’aquí, en el meu núvol numero 9.

Que feliç era en la innocència, que orgullosa ara de poder escollir.

Res que pugui dir ara serà primícia
Tanta gent ha estat al meu lloc i tanta hi serà.

Estic cansada d’elucubracions que prenen sentit per ser oblidades
De paraules recarregades per descriure sentiments forçats
De ser algú, i una altra davant tots.
Cansada de parlar amb paraules d’altres
D’expressar topics que se m’empalaguen a la llengua
I potser ho estic fent novament.

No culpo ningú de re del que soc, soc on m’han portat les meves pròpies decisions
Soc prou intel·ligent per veure-ho

No compto amb l’influencia de cap exemple, mes q de la meva pròpia experiència, tan real, tant ineludible.

Puc tenir determinacions del passat, però cada u se’l forma i esborrona al seu gust.
 Ningú m’ha empès mai a fugir, ho he fet per intentar trobar-me
I si fujo de l’amor, del q tant em vanaglorio al principi, no es per haver patit, ni per haver-ho vist fer
Es per protegir-me, al meu núvol mai ningú ha pogut arribar.
Confiança, tan sols per qui me la dona, per qui te el gest d'orgull de deixar-se’l perdre per hissar-me al seu costat. 
Puc parlar molt, trec el q no es important per a deixar espai a allò que no dic ni diré.

El meu consell: somriu a la vida, i q es pregunti perquè ho fas.

Felicitat momentània q es dissol com el maquillatge a la pica rere la buida nit de festa.

Soc com la perla de mentida q m’adorna
Tan sols els mes entesos podran dir q no soc qui pretenc ser.

Protegiu-me del que vull. Ho aconseguiré igualment.


Aquesta hauria de ser la nova pagina Del diari secret guardat en algun racó perdut per les illes del pacífic. En el fons no es ni secret ni conegut. Tothom q volgués podria llegir-lo, fins hi tot reconèixer-me, no m’amago. No, en realitat se q tan sols una persona podria entrar i saber que aquestes paraules q mai diria en veu alta son, certament, meves.

No em veig a l’altura de ningú, i no veig a ningú a la meva altura.

You finally found you and I collide





Ya no duermo con la espalda en la pared, tú me protegerías si viniera el lobo

No hay sentimiento amargo tras mis declaraciones, te amo incondicionalmente

Blue eyes



Aún me tiembla la voz al leer cuando siento tus ojos clavados en mí
Te tengo cerca y pienso en él, él es al que quiero, y aun así... Se me acelera el corazón, enloquezco con tus manos, tu andar distraído, cargado de secretos que no me contaras.
Sé que jamás te olvidare, porque siempre has estado ahí, te guardare siempre un rincón de mi corazón. Y más adelante te veré, y quizá para acercarte me hablaras en catalán, como alguna vez te he visto hacer mirándome con esos ojos q me pierden en mis estrellas blancas, brillantes y omnipresentes, siempre ahí arriba, como tú.
Creo comprenderte, y quizá te lo diga un día. Quizá, por casualidad, comparta un café contigo una mañana universitaria, y te contare mi verdad en pasado, como hago siempre. Pero será aun presente, lo sé.
Quizá me miraras diferente entonces. O lo harás como siempre lo has hecho, confirmando mis sospechas de preferencia.. O quizá jamás te interese y seguiré sin hacerlo entonces. Pero de veras, quiero contártelo y ver tu reacción. Sueño? Ojalá realidad.

El signe extern del canvi inevitable


Et vaig estimar molt. Et vaig donar el meu tendre cor de nena, tel vaig confiar. I hi vas jugar com amb la resta. Potser no ho feies expressament, pero el mal ja esta fet. Tu vas ser la porta, si, en el fons se que ho hauria sigut qualsevol altre. Pero alli et vas quedar, em vas impulsar, i tu et vas quedar enrere.

Tot i així no entenc perquè no em parles, i no vull creure que es perquè no m’has oblidat, i ara q no em te s i jo tinc algú mil cops millor, no ho pots sofrir. Apanya't!

No et satisfà el que ets ara? Tu sol has pres les decisions que t’hi han dut. 

No et nego que encara et recordo, que no deixo de pensar en tu algun cop. Mai no es viuen dues histories iguals. I tu vas ser la primera.

Vaig plorar cada somriure, cada pensament. Però el meu deute va se pagat amb cada llàgrima galta enllà. I vaig comprar amb elles la llibertat que ara tinc, una mica mes forta i menys innocent, mes guerrera i estratega, mes pícara i juganera. Orgullosa de mi, segura i desafiant.

Ara ja estic massa lluny. No em trobaràs. Estic massa amunt, mes enllà dels núvols, de la mà de qui em mereix.
I vora les estrelles, no veus els petits homes perduts per la terra. 

Segueix el teu camí, t’asseguro que no voldré mai que sem creuin de nou els nostres destins. Ara sé "que el amor verdadero no es tan solo el primero", no fa falta que m'ho desitgis més.

lunes, 6 de junio de 2011

Dieciocho años como dieciocho soles



 
De Courage a Mizpah, por toda una vida.

De pequeñita conocía a un hada. Una princesita que se empeñaba en asegurar que en crecer, un par de alas angelicales de brillantes plumas blancas brotarían de su espalda, de aquella dulce pequita negra, negra como la noche en la que tantas veces la he visto llorar, reír y sí, de “vez en cuando” bailar. Pero la niñita creció, se convirtió en señorita, y jamás un solo signo externo mostró su auténtico ser, su gran secreto. Tan sólo puede verse si te sumerges donde nadie ve, si te atreves a viajar en su expansiva mente dueña del más tierno corazón: un número 2.

Casi 16 años hace ya que la vi por primera vez, jugando en la casita de muñecas con su largo pelo lacio recogido con su cintita blanca. Me hablaste y no te entendí. Que lengua era esa? Pero te cuento un secreto? A veces, una sonrisa de la mano de una mirada expresa mucho más que dos palabras. Y puedo asegurarte que aunque no siempre nos entendemos, nos bastará un abrazo para olvidar en un suspiro todos los pequeños enfados que se nos puedan enfrentar.

Y la hadita tuvo siempre un abrazo para mí, una mano hermana cuando me sentí caer, un consuelo, un proyecto para volver a confiar en el futuro. Ella, que tejía con frases de bocas más célebres una realidad enmelodiada, que derrochaba sentimiento en todas y cada una de sus acciones “porque vivir la vida con sentimiento te hace sufrir más, pero también disfrutarla como nadie”.

Dicen que guarda una cajita verde para esconder todos aquellos cigarrillos que nunca fumará, que ahoga en un café los sueños imposibles, fracasos y ganas de huir del deber, y que es capaz de resumir su vida entera en esa lista de canciones que encierra su pequeño Ipod color esperanza.

Ella me enseñó a pensar, a sentir la vida como una belleza regalada, aunque jamás fácil; a no discutir con idiotas que te rebajan a su nivel, a ser suspicaz con el sexo opuesto, y siempre, siempre mantener las riendas en mi poder.  Y podré recordar siempre sus consejos acerca de todo, consejos que jamás le vi aplicar.

Por ella, escribo esto hoy. Porque la hadita ya no es más una niña, ahora lo es en esplendor.